MICRORELATS

Açò és un post on podem penjar xicotetes històries del dia a dia o simplement escriure el que ens abelleix. I per prodigar amb l'exemple, començaré jo.



I fracassa el món en la seua intenció de fondre mantega a salivalls. I fracassen, sense estar borratxos, tots els missatges embotellats.
I l'amor... fascinador, caòtic, químic i aferradís com una cançó de bressol brasilera, intentant d'embolicar-se entre els centres neuràlgics de La Via Làctia, baix la cintura. I es perd el Sud.
Desastres interns, cors tallats en fusta dins del congelador, per si torna a nevar a l'estiu. Un pal telefònic quan cau, un arbre enmig d´un incendi, un electró caient a un toll... diferents maneres de queixar-se, o de no dir res.

I no recorde el que havia d'oblidar.

Llibres a mig llegir dins del forn, pa a la banyera, roba interior a la bústia... rom, tiretes, fil dental i altres monstruositats de viatge entre el sofà i un pla fictici.

Continua un mirall reflectint una imatge si no hi ha ningú per veure-la?

El carrer s'estreny fins un punt invisible on no hi ha oxigen. Fa fred i pense en cosmonautes, i en l'extinció dels dinosaures, i en la nena de l'abric vermell sobre fons en blanc i negre, i en l'autòpsia del fals extraterrestre de Roswell i en Lichtenstein. I pense en la cara de Mae West.

Les hores no caben en el rellotge de vent. Hem de separar-les en segons per omplir tots els buits.
Les marques dels mitjons tenen vida pròpia, es pot llegir el futur en elles.
Pasta dentrifícia genèrica, medicines caducades, la targeta de crèdit, una cremada de cigar a l'abric dels diumenges, una altra al dels divendres... tots els dies de la setmana.

Vui no ha vingut el carter. Sembla raonable, ja que no ve mai, però vui m'ha semblat estrany. Serà per la llum que té el dia.
Galetes de gos, una cafetera xiulant, el diari del matí. Vui m'abelleix arribar tard al treball. La colada en la rentadora, el tren de les deu, els amics de la noia de la cafeteria, cinc forquetes, la bossa de la compra, Harold Lloyd.

QUAN EL PRIMER HOMINID VA DESCOBRIR LES PLATGES DEIXÀ DE`TREBALLAR TANT I DE CAÇAR I COMENÇÀ A DISFRUTAR DEL TEMPS LLIURE (EL QUAL INVENTAREN TAMBÉ) I ANAVEN AMB LES HOMINIDES A FER UN BANYET. NO DUIEN PARASOL PERÒ UTILITZAVEN LES ALES DEL VELOCIRAPTOR COM A PARASOL I LA PELL DEL DIPLODOCUS COM A ESTORA . DE TANT DE SOL COMENÇAREN A PERDRE EL PÈL DEL COS I EL SOL COMENÇÀ A CREMAR-LOS LA PELL: I ES FEREN NEGRES. AQUESTOS HOMINIDS QUE PERTANYIEN AL CONTINENT AFRICÀ COM TENIEN MOLT DE SEXE AMB LES FEMELLES EN EL TEMPS LLIURE A LA PLATJETA ANAREN DESENVOLUPANT LA TRANCA FINS QUE ARRIVAREN A MESURES ESCANDALOSES, PER AIXÒ A EIXA RAÇA TRIVAL L'ANOMENAVEN TRANCOMINID O TAMBÉ TRIPOMINID (JA EN L'ACTUALITAT PERQUÈ EN AQUELLA ÈPOCA NO EXISTIA EL TRIPODE). bÉ TOT AÇÒ NO SÉ PERQUÈ HO CONTE, PERÒ ÉS UNA PART IMPORTANT DE L'EVOLUCIÓ HOMINIDA JA QUE ELS DESCENDENTS ENCARA MOSTREN UNA VERGA DESCOMUNAL. SI US AGRADA LA COSA JA US CONTARÉ MÉS COSETES.... PER A IDENTIFICAR UN TRANCOMINID HAS DE FIXAR-TE EN LES CAMES JA QUE UNA DE LES DUES SERÀ MÉS GROSSA PERQUÈ DUU LA TRANCA ENRROTLLADA A LA CAMA COM SI FOS UNA PLANTA TREPADORA QUE VA DE DALT A BAIX, I SOLEN DUR PANTALONS DE CAMAL AMPLE; JA ENTENEU PERQUÈ HI HAN GARRULOS QUE ENCARA VESTEIXEN AMB ROBA TAN PASSADA DE MODA. NO ÉS GARRULO ÉS UN TRANCOMINID.

Molt interessant a la par que inquietant allò de l'evolució del Trancominid... no tenia ni idea.
Jo també he estat investigant sobre un concepte que avui dia està massa sobrevalorat, "la merda punxada en un pal".



Fa 100.000 anys (any amunt, any a baix) la mona de 2001, farta de dedicar el seu temps lliure a l'onanisme il·lustrat enfront d'un monòlit de cartó pedra, va decidir d'investigar pel seu compte amb matèria prima del seu propi cos.
Va tenir la genial idea d'introduir una branca al mateix centre d'una de les seues deposicions. Va ser en aquest mateix instant quan va náixer la "Merda Punxada en un Pal" com a concepte.

Va náixer també la imperant necessitat d'exposar aquest concepte davant els seus semblants per guanyar admiració i respecte en la tribu. Des d'aquest moment, ja no calia ser el més fort i pelut per ser popular, bastava en exposar merdes punxades en un pal, i quan més llarg el pal i més gran la merda millor.
Naix la "merda punxada en un pal" com a obra d'art conceptual.

Restes arqueològiques revelen que ja al paleolític, s'organitzaven exposicions de merdes punxades en pals, que els mascles dominants utilitzaven com a reclam per emportar-se les femelles més fèrtils al seu cau.
A dia d'avui, són moltes les variacions que ha patit la merda punxada en un pal, evolució darrere evolució, però quedant-se amb el concepte originari.

Aquells primigenis artistes de la merda van donar forma al que avui anomenem "Art Conceptual".
Un clar exemple ho tenim a una variant de merda punxada en un pal, al qual, l'artista de nom Ferrán Adriá l'ha anomenat "Descomposició Diarréica Esperonada en Stick Vertical de Fagàcia".

ESTIC APRENENT MÉS COSES AMB ELS TEXTOS I MICRORELATS DE TRAMPER QUE EN 8 ANYS D'E.G.B. AÇÒ NO POT QUEDAR AIXÍ, HEM DE FER UN PROGRAMA DE RADIO O TELEVISIÓ PER A EXPLICAR AQUESTES COSES. LA GENT NO POT CRÈIXER EN LA IGNORÀNCIA. MOLTES GRÀCIES QUE GRAN ERES O QUE GRANERES....

Lol del programa de ràdio s'ha d'estudiar amb deteniment, tinc molta informció inútil dins del meu cap com per a que es quede en sac trencat...

Batiste, hem de treballar aquesta nova faceta.

Cartes des del terrat


Quan siga gran vull ser una de les teues millors llàgrimes...

Per què tu has viatjat tant i jo ni tan sols he visitat totes les portes del meu passadís?
Vull que m'envies un bes embolicat en paper de diari des d'on estigues. No importa el lloc, no m'ho digues, ho endevinaré pels titulars.
Em posaré les meues millors ulleres per llegir les teues cartes. Encara que no m'envies cap, dóna igual, me les inventaré. Inventaré que penses coses boniques i que em trobes a faltar quasi tots els dies a l'hora de berenar. M'inventaré que vui has plorat un poc perquè em trobes a faltar tant que t'has oblidat de respirar. Però tranquil·la, ja respire jo per tu... o almenys això és el que m'invente.

Vui no he vist llum en la teua finestra. Ni en la meua. Segur que estem jugant a trobar-nos a les fosques i no me'n recordava. Ja no em recorde de moltes coses. No em recorde de recordar-me'n.
He emmarcat el trosset de sòl on vas estar l'última vegada. Si m'acoste molt a les rajoles encara puc olorar el perfum de les teues sabatilles de ballarina.
De vegades, als dies més clars, quasi puc vore un trosset de la teua ombra. L'he repassada amb tisses de colors per a saber on està, bo, i perquè no s'escape...

El meu abric ha arribat a casa plorant. I el meu paraigües. I les meues sabates. La casa sencera està plorant. Puc vore les seues llàgrimes a través de la finestra.
Es pot plorar tant com per buidar el cel?
Aquest matí he rebut el teu últim titular. Has oblidat posar el bes. Ja el pose jo, o almenys això és el que m'invente.

COLEÓPTERS GAYS ( Introducció a la història de un micro-coleòpter)

Amics de la natura, no sé si ho sabreu, però hi ha unes 350.000 espècies d'aquestos bitxets. Més espècies que cualsevol altre en tot el regne animal. (La cual cosa, ja justifica un microrelat). )

No se sí vos pasa com a mí, però de totes aquestes 350.000 , hi ha una, que cada vegada que la veig me trau un somriure...i no es altra que el "coleòpter gay" o també conegut com "mariquita"; o Coccinella Septempunctata (que ja el seu nom ho diu tot).

I és que la "mariquita" te algo que els altres coleòpters no tenen. I és que ¿quí és el xulo que se fica una panderola a la mà?... en canvi ¿Qui no s'ha ficat alguna "mariquita" a la mà i ha esperat a que obrira les aletes i se'n anara volant?... (corrent de seguida on s'havía parat per tornar-la a agafar i repetir el procés...)

¿I tot açò a qué ve? S'estareu preguntant... doncs és la millor forma que he tingut per tal d'eixir de l'armari... així per fí puc dir-vos: JO TAMBÉ SÓC UN COLEÒPTER... MAMÁ, SÓC UNA COCCINELLA SEPTEMPUNCTATA (és a dir, que m'agrada que me posen la "puntata" per la part "septentrional", al estil coccinella)

I ara que m'he lliberat contaría mil batalles, però com que és un micro-relat, no puc ara endinsar-me en detalls.

Sols afegiré a modo de introducció, i de futurs micro-relats que la gran familia de coleópters és únicament seguida pels Lepidòpters (papallones i polilles), Himenòpters (avespes, abelles i formigues) y dels Dípters (mosques i mosquits).... i com ja haureu endevinat, donarem especial atenció als HIMENÓPTERS, però, amics de la natura, aquesta será una altra història.

Besos y bona nit.

Kamesennin Mutenroshi escrigué:

I és que la "mariquita" te algo que els altres coleòpters no tenen. I és que ¿quí és el xulo que se fica una panderola a la mà?...

Jo he agafat moltes voltes una panderola i la he putejat, es mes divertit...
Eres un poc mariquita, no?

Mariquita jo?... perdona, Coccinella Septempunctata, que una té categoria eh?...